Actualitat
CASA DE LES VÀLVULES - PREMI EUROPEAN HERITAGE AWARDS EUROPA NOSTRA

Acte de descoberta de la placa amb motiu del premi European Heritage Awards / Europa Nostra per la rehabilitació del conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs.

A l’acte que ha tingut lloc el 22 d’octubre, han assistit Jaume Collboni, Tinent d’Alcaldia d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona, i David Escudé, Regidor del Districte de Sant Martí, ha descobert una placa a la façana de l’edifici en reconeixement del premi European Heritage Awards Europa Nostra per la conservació exemplar del patrimoni industrial respectant plenament el seu teixit original.

El projecte de recuperació ha estat desenvolupat pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, l’arquitecte tècnic Joan Olona i la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer, en col·laboració amb l’Arxiu Historic del Poblenou (AHPN), Archivio Storico delle Arti Contemporanee (ASAC) ) – Biennale Venezia, Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Fundació AGBAR, Fundació Ramon Calsina, i un col·lectiu de treballadors de MACOSA – Alstom. El projecte va estar finançat per l’Ajuntament de Barcelona i AGBAR.

eurocatalana va participar en el projecte executant les obres d’adequació interior, instal·lacions i equipaments per la implantació actual a l’edifici de l’Arxiu Historic del Poblenou.

La Torre de les Aigües del Besòs o Torre d’aigües de MACOSA, és una edificació del districte de Sant Martí de Barcelona. Va ser construïda l’any 1882 sota la direcció de l’arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, Pere Falqués i Urpí. La seva funció era garantir el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona. Posteriorment va ser utilitzada en l’abastiment de la zona que era molt industrialitzada. Actualment té funcions esculturals. La Torre forma part del skyline de Poblenou, testimoni del seu passat industrial. És un edifici protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

El projecte original de l’arquitecte Pere Falqués (aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals), preveia una torre amb una alçària de 80 metres i dos dipòsits, un a 40 metres i l’altre a 80 metres. L’aigua, impulsada per les bombes instal·lades a la Casa de les Vàlvules, penetrava a través d’una curta galeria i remuntava per l’ull central de la torre fins a arribar al capdamunt del dipòsit, on s’abocava a l’interior del dipòsit. Finalment, el dimecres 21 de juny de 1882 arribà el gran dia de la inauguració. La Torre de les Aigües no està acabada encara, i tenia 51 metres d’elevació —així ens ha arribat als nostres dies— establerts fins al primer dipòsit de 600 m3.

L’any 1895, la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB) la va adquirir amb la idea de donar-li un ús industrial, si bé la major part de les fàbriques de l’entorn ja s’abastien dels seus propis pous. Finalment, l’any 1922 la família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants per a integrar-los en la seva foneria, fabricant d’estructures de metall i maquinària ferroviària (més endavant rebatejada com a Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa). Durant setanta anys la Torre de les Aigües va proveir d’aigua el sistema de refrigeració dels dos trens de laminació amb el parèntesi de la guerra, quan l’empresa metal·lúrgica va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d’armament, i la torre va ser un improvisat magatzem d’armes coronat per una bateria antiaèria.

Font Viquipèdia